Per Xavier Casero Belda
Un dels elements més característics d’Ibi és l’arbre de la plaça de la Palla. Per als iberuts té un alt valor sentimental perquè, amb el seu posat majestuós, ha sigut testimoni mut d’un important període de la història local. Però també presenta un gran interés per al món de la botànica, ja que es tracta d’una varietat molt poc habitual en el nostre país. I és que el plataner d’Ibi constitueix un magnífic exemplar de Platanus orientalis, una varietat pròpia de Grècia i els Balcans –on es poden trobar exemplars de fins a 2.000 anys– però poc habitual per ací, on fa molts anys que es va imposar el Platanus hispanica, de creixement més vigorós i ràpid.

Al llarg de la història l’home ha aprés a aprofitar els recursos que la natura li ofereix adaptant-se a ella en una relació d’harmonia. Observant els masos antics comprovem que el terreny, l’orientació, l’entorn... tot té una raó pràctica. Per això és habitual trobar a l’entrada una carrasca, una figuera, un pi o una parra que proporciona ombra i recer. És un aprofitament racional de la natura.

Este mateix sentit pràctic és el que sol aplicar-se al disseny de parcs i jardins. Bé, en Ibi no. Ací la pràctica habitual de les últimes dècades ha anat en contra de tot criteri racional: algú ha decidit que el que hem de tindre en Ibi són xops, un arbre de creixement lent i alt consum d’aigua i que, en canvi, no compleix la seua missió principal, fer ombra. I en això estem. El parc de les Hortes, per exemple, poblat de xops raquítics i altres arbres purament ornamentals, a penes té ombratges que el facen agradable. Un error de disseny incomprensible. Comentari a part mereixeria la flamant plaça de la Llibertat, un entorn inhòspit en plena solana.

A voltes visite altres poblacions on trobe parcs i passejos ben mantinguts, entorns agradables poblats amb arbres de gran copa pels quals dóna gust passejar o, simplement, estar xarrant, jugant o prenent la fresca. En Ibi no trobe això. Els jardins i glorietes semblen abandonats: Miguel Hernández, Fofó, Sant Miquel, Geladors, Derramador... Quasi totes les zones verdes presenten des de fa anys un lamentable estat de deterioració per culpa d’un manteniment deficient. Els espais de jocs infantils estan plens de clots, desperfectes i perills que poden causar danys als xiquets. En parcs com el Derramador i les Hortes trobem fàcilment zones intransitables per a una cadira de rodes. Davant de tot això un es pregunta: quan desterraran els nostres governants l’ànsia d’inaugurar i es preocuparan més de conservar en bon estat el que ja està fet?