Si bé molts valencians considerem que aquella metàfora emprada per Mònica Oltra per referir-se a Canal 9 era –com a mínim– molt encertada, crec que la realitat informativa d'aquestos últims temps evidencia una antiga sospita: el Guantánamo informatiu és arreu de l'Estat.

Molts han volgut veure en aquells valencians que veiem TV3 o encara escoltem Catalunya Ràdio un mer anhel pancatalanista. Fred, molt fred. Bé, no puc parlar per boca de tots, però el que jo envege dels mitjans públics dels nostres veïns és la pluralitat.

No parle de RTVV, crec això que està de més. Si una cosa admire de les ràdios i televisions públiques catalanes és el fet de poder escoltar totes les veus, no sols les d'Alicia Sánchez Camacho o Albert Ribera (fins la darrera legislatura marginals al Parlament), sinó també de personatges tan infames com Martí Anglada. Perquè per molt poc que m'agraden, crec fermament que una democràcia no mereix tal nom si no se'ns dona l'oportunitat de valorar, nosaltres mateixos i sense filtres, les seues idees. M'agradaria una TVE on pogués veure representats IU o Equo, però també UPyD, un Canal 9 on Compromís, EU, ERPV, etc. foren veus tan tingudes en compte com la del PP. Inclús trobaria sà que es fes cas d'España2000, per tal que es veieren obligats a defensar les seves idees amb arguments, i no montar números de circ per tal de cridar l'atenció. Els preferisc enfrontant-se mitjançant la paraula a un periodista abans que cremant casals i seus de partits, o amenaçant als seus socis i militants. Perquè una democràcia forta ha de ser una democràcia valenta, sense por a les veus crítiques amb l'establiment, on hom rebat els arguments de l'adversari enlloc d'acallar-los.

I què és el que tenim? Un debat a TVE amb dos candidats, moderat per un ninot, i no per no tenir grans professionals del periodisme a la casa. Un debat a C9 on, a petició del PSOE –i tant que ens queixàvem del PP–, Compromís-Q compta amb una assignació de paraula d'onze segons per defensar-se. En fi, de pena.

La bona notícia es que encara tenim alguna cosa a dir. Crec que és deure de tot ciutadà a qui preocupe la qualitat dels seus governants anar a votar. Al partit que més li agrade, serà que no hi han colors com per quedar-se només amb el blanc o el negre –també molt legítims, eps!–, i si ni per eixes trobeu cap que vos apanye, voteu nul i alegreu el recompte de vots amb la vostra creativitat, que els pobres president(a) i vocals estan a la taula sense voler-ho. El més important és pensar i opinar en conseqüència, perquè davant la indiferència ens seguiran prenent el pel. I ens diran que vivim a una illa tropical, amb una bossa al cap però, ei, és que ho volem tot!